Teoria BCM

La teoria BCM, modificació sinàptica de BCM o la regla BCM, anomenada així per Elie Bienenstock, Leon Cooper i Paul Munro, és una teoria física de l'aprenentatge a l'escorça visual desenvolupada el 1981. El model BCM proposa un llindar lliscant per a la inducció de potenciació a llarg termini (LTP) o depressió a llarg termini (LTD), i afirma que la plasticitat sinàptica s'estabilitza mitjançant una adaptació dinàmica de l'activitat postsinàptica mitjana en el temps. Segons el model BCM, quan una neurona presinàptica s'encén, les neurones postsinàptiques tendiran a patir LTP si es troba en un estat d'alta activitat (p. ex., dispara a alta freqüència i/o té concentracions internes elevades de calci), o LTD si es troba en un estat de menor activitat (p. ex., disparant a baixa freqüència, concentracions internes baixes de calci).^[1] Aquesta teoria s'utilitza sovint per explicar com les neurones corticals poden patir tant LTP com LTD depenent de diferents protocols d'estímul de condicionament aplicats a les neurones presinàptiques (generalment estimulació d'alta freqüència, o HFS, per a LTP, o estimulació de baixa freqüència, LFS, per a LTD).^[2]